En els últims anys s’ha anat incrementant l’atenció dels biòlegs de la conservació cap a la política, com a mitjà a través del qual es poden posar en pràctica les mesures de gestió derivades de la recerca que duem a terme. Es tracta d’un terreny certament relliscós, amb paranys com ara la tova supeditació a les directrius (i les subvencions!) de l’administració, la crítica irracional i/o ressentida o l’aïllament dels científics en torres d’ivori (ben inútils, per cert, per a la conservació efectiva de les espècies amenaçades). El proppassat 11 de desembre, la Societat per a la Biologia de la Conservació (SCB) presentava les seves recomanacions als membres de l’Equip Presidencial de Transició del president electe nordamericà Barack Obama. Com en tantes altres coses, els Estats Units obren camí…

 

 

 

Fa algun temps (Blanché & Bosch, 2007) havíem constatat que les amenaces sobre els sistemes planta-pol•linitzador eren enunciades de manera relativament especulativa i que els resultats publicats eren poc concloents o, fins i tot, contradictoris. En els darrers mesos han apregut dues publicacions que aporten dades més precises dels efectes disruptius sobre els mutualismes provocats, respectivament,  per plantes invasores i per contaminants químics, que modifiquen l’atractivitat de les flors per als insectes.

 

Cèsar Blanché 

 

Els proppassats 2 i 3 de juny han tingut lloc a Blanes les I Jornades Catalanes de Conservació de Flora (enllaç al web de les Jornades) , una fita esperada per molts, que ha permès posar sobre la taula la potencialitat d’una nova etapa en aquest àmbit al nostre país si tots els agents implicats (administració, investigadors, tècnics, grups i associacions conservacionistes, etc.) som capaços d’aportar les nostres iniciatives a una causa comuna.

Logotip de les I JCCF, disseny de Richard Martin